CREDO QUIA ABSURDUM (català)

El Corrector

El primer cop que em vaig topar amb aquesta frase de Tertul·lià, jo era un jove impetuós que llegia a Nietzsche, sobretot L'anticrist, que és curtet i ple de sentències sucoses i fàcils d'entendre (és a dir, que el llegia malament, com gairebé tothom, i a sobre m'ho creia massa). Resulta fàcil imaginar, doncs, com vaig reaccionar davant d'aquesta paràfrasi on un dels pares de l'Església clamava alegrement que creia (que tenia fe) perquè era absurd. Em va semblar que Tertul·lià m'oferia munició extra per seguir atacant la religió en general i l'Església catòlica en particular (per seguir abanderant la causa nietzscheana, vaja, sobretot per a algú que es mirava aquesta causa des del forat del pany i no pas obrint la porta per veure-la de forma global).

Van haver de passar uns quants anys (i moltes lectures) per adonar-me de dos fets importants: que sota la superfícies de la paràfrasi de Tertul·lià s'amaga un camp de pensament molt més vast del que sembla a primer cop d'ull i que hi ha punts de connexió entre el sentir d'aquest pare de l'Església i el del pensador alemany (1).

Més enllà del seu sentit evident, aquesta frase ens fa entendre que la raó té uns límits, i que quan es vol explicar racionalment allò que pertany al terreny de l'impossible de raonar, és que la raó els està traspassant. I això passa sovint, perquè la raó és com aquells reis que eren coronats essent encara uns nens mimats i repel·lents: porta quatre dies al món, però ja suporta damunt les espatlles la responsabilitat del regne (de l'univers, en aquest cas).

De fet, la raó ja va començar amb mal peu: el mal anomenat pas del mite al logos va ensopegar almenys en tres ocasions:

1. Va creure que la raó i el mite són contraris, oposats, enemics, com si fossin foc i aigua, dos elements irreconciliables. Aquesta no és una creença innocent, objectiva, sinó molt partidista, el que ens porta al segon error:

2. Va creure que la raó supera al mite: que és millor, que n'està per damunt, és a dir, que la raó és la Veritat (així, amb majúscula). Però si així fos, hi hauria tanta vida fora dels seus dominis? Des de la intuïció a la bogeria creadora, des de l'inconscient a l'art.

3. Va creure que la raó serveix per a explicar-ho tot, no només la physis (la natura), sinó també allò que és més enllà de la physis (la metafísica, l'ètica, la cultura...). De fet, si encara es busquen respostes racionals a moltes d'aquelles preguntes que escapen a l'ordre de la natura, és segurament perquè no en tenen. Però la raó és tan superba que no només creu que tot és reduïble a la seva visió, sinó que tot ho ha de ser (2).

Potser darrere d'aquestes preguntes que portem fent-nos des de fa tants segles no hi ha una veritat racional, sinó una veritat irracional (tot i que sembli un oxímoron).

Una de les funcions que Joseph Campbell atorga als mites és la de donar sentit a les nostres vides en certs moments de gran transcendència: el trànsit de la infància a l'edat adulta, el de l'edat adulta a la vellesa, o els darrers instants quan hom encara és viu però sap que aviat no ho serà (3). És en aquest sentit que podem definir el mite com una veritat irracional, perquè les funcions dels mites poden ser tant o més importants que qualsevol veritat científicament demostrable.

Aquí és on la paràfrasi de Tertul·lià pren tot el sentit, ja que no vol dir res més que "també allò que és fora de la raó és important, precisament perquè està fora de la raó". És a dir, no només és important, sinó que perd la seva essència i sentit, la seva rellevància, quan s'intenta portar al terreny de la raó. Passa com amb les fórmules de la física quàntica, que cauen en l'absurd si es volen aplicar al món sensible, o amb la demostració racional de l'existència de Déu que fa Descartes, que no és res més que un bon malabarisme de mala lògica.

Un dels molts errors que ha comès l'Església és el de no haver parat prou atenció a les paraules de Tertul·lià (4). Les cultures antigues mai van sentir la necessitat de racionalitzar els seus mites, en tenien prou amb què complissin amb les seves funcions. Però els representants del mite cristià van seguir el joc a la raó, i és un joc on qualsevol mite cau en l'absurd. És absurd que una dona verge doni a llum; no té sentit que un Déu sigui al mateix temps U i Tri; no té cap lògica que un Déu es faci home i es clami a si mateix "Pare, per què m'has abandonat?" quan el claven a la creu, i és absurd creure en un paradís al cel, al qual es pot ascendir però que cap astronauta ha arribat a veure. Com diu Joseph Campbell a algun dels seus molts llibres: si Jesús hagués ascendit a la velocitat de la llum (i res pot anar més ràpid), a dia d'avui ni tan sols hauria sortir de la nostra galàxia.

La mare verge és un símbol de la terra fèrtil i l'ascens al paradís és un símbol d'introspecció meditativa; val més deixar-ne la raó al marge, que prou feina té intentant esbrinar el nombre de dimensions de la realitat, la física que regeix dins d'un forat negre, la relació exacta entre el cervell i la consciència o com és possible que l'obra mig estripada d'un grafiter (que ni tan sols té la decència d'estar mort) es vengui per 21 milions d'euros (bé, més que per la veritat racional o irracional, això s'explica per la imbecil·litat humana, que no és poca).

(1) Com a bon fill del Romanticisme, Nietzsche també abjurava d'allò racional; i com a bon coneixedor de la Grècia arcaica (la presocràtica), abraçava allò irracional, la bogeria dionisíaca.
(2) Aquesta és una de les crítiques que fa Nietzsche a la ciència: és reductora, fa que el caos i la contingència de la natura quedin minimitzats a unes quantes fórmules que fan més suportable l'existència dels esperits més dèbils.
(3) L'actual manca de mites és un dels factors responsables del malestar general, de la sensació de buit, de l'auge de les malalties mentals (com la depressió o l'ansietat) i dels suïcidis. En definitiva, quan ens aturem a pensar durant deu minuts en el sentit de les nostres vides ens entra cert vertigen, ja que els constructes racionals que ens havíem fet s'esfondren com un castell de cartes mal apuntalat.
(4) De fet, ni ell mateix es va parar prou atenció, ja que participava de les absurdes discussions eclesiàstiques on, mitjançant malabarismes lògics (és a dir, usant la raó), es debatien temes tan interessants com si el Pare, el Fill i l'Esperit sant eren la mateixa persona o no.